TV i comunicació guerrillera - Reapropiació del medi

Gabriel Villota, escriptor i professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat del País Vasc, escriu un article per a la revista OFF VÍDEO a partir del discurs introductori d'un cicle de visionat de vídeo titulat "TV y usos alternativos", on des d'una ideologia en certa manera objectiva ens posiciona davant el mitjà de masses per excel·lència (la TV) amb una nova perspectiva. Perspectiva des de la qual l'objecte manipulador deixa de ser una entitat governant i esdevé el mitjà de la manera que es va concebre. Percep l'objecte com a eina, confrontant-se a noms com els de Nam Jun Paik o Vostell que en una època de progrés i revolució artística s'oposaven al MASS MEDIA, dominador i tergiversant abraçats al vídeo com a única eina de transgressió i comunicació eficaç en la difusió dels conceptes desenvolupats en col·lectius com Fluxus.

"Paik y Vostell [...] se olvida(n) intencionadamente [...] que, en el complejo estado de cosas que posiblitió la utilitzación [...] del vídeo como medio de expresión, [...] fueron importantes otros factores, como el contexto ideológico y político de la nueva izquierda en aquellos sesenta." (Gabriel Villota "TV y usos alternativos")

El que se'ns està fent veure és que tot i que certament la TV s'ha convertit en un sistema de programació ideològica unificada, cal recordar que va néixer producte de la innovació i l'evolució, i que com a tal ha de servir al poble i no pas manipular-lo. Així doncs, coneixem dos tipus de reapropiació del medi a través dels quals s'utilitza el mitjà televisiu amb el seu nou ús: el primer centrat en l'objecte del vídeo en l'experimentació formal i lingüística, present en programes com "El Arte del Vídeo" emès a TVE; i el segon, entenent el mateix sistema del vídeo(art) com a sistema de canvi per tal de suscitar respostes i eliminar la supremacia hegemònica del mitjà de masses. Amb programes "contracultura" de caire independent (entenent el concepte de cultura tal i com ho faria un antropòleg, com quelcom estructurador i adoctrinador i no pas la Cultura culte o il·lustrada de les classes elitistes), on l'interès participatiu i la diversió col·laborativa primen per damunt de la qualitat de la imatge o el resultat final. La idea era (i encara avui és) trobar maneres més democràtiques i plurals de fer televisió, integrant el públic en el procés i eliminant aquesta frontera que sempre col·loquem davant dels Deus de la comunicació que ens impedeixen tenir un judici acurat i verdader sobre les realitats que ens envolten. A més a més l'autor en fa una lectura particular, on tot aquest sistema transgressor d'emissió el que també intenta és, en paraules de Villota, eliminar el sentit d'allò públic com a sinònim d'estalinisme i manipulació vers el d'allò altre privat com a pluralisme i diversitat, sabent que avui dia és precisament el coneixement privat el que es troba devaluat qualitativament en el conjunt de masses, criticat per moure's de manera elitista i oferint tan sols una mirada capitalista. En aquest aspecte connecta a la perfecció amb tot el sistema de llicències que avui dia ens porta de cap a Espanya i altres països com el Japó, on l'anomenada "propietat intel·lectual" és mercantilitzada com un bé més i esdevé un filtre per a la recepció pública.

A partir d'aquí, un cop enfonsats en el què i el com de la "Nova TV" el que queda és centrar-se en els diferents intents que els receptors han dut a terme per convertir-se en realitzadors socials i entendre per què són part fonamental de la lluita pel progrés cultural actual.

El primer en sortir a escena és l'hongarès Gustav Hamos, que al 1989 realitza The Real Power of TV, des d'on analitza el procés de canvi que la Televisió comença a esdevenir per a les generacions de vídeo artistes. Després ens parla del conegut Alexander Kluge, el qual aconsegueix un espai d'emissió setmanal en l'emissora privada RTL, on projecta vídeos de deconstrucció o Found Footage a partir de la seva pròpia obra cinematogràfica i d'imatges de diversos contextos, assentant les bases del vídeo reivindicatiu i més modern precedent a d'altres com Gorilla Tapes o EBN. Finalment entrem en Paper Tiger TV, la base fonamental del text sobre la que es conforma la idea de televisió col·laborativa.

Paper Tiger TV neix a Nova York després de l'emissió d'un conjunt de conferències televisades i protagonitzades per Herb Schiller on es feia un anàlisi dels diaris i demés textos de caire actual als Estats Units dels anys 80. Immediatament després de la seva posada en marxa estableix el seu "manifest", declarant-se mitjà de comunicació públic i obert per parlar sobre la informació i elaborar una mirada crítica vers els Mass Media dominants. Trets que la fan característica són el caire tant humil i quasi penós que denota la seva imatge, amb crèdits fets a mà i passats amb una màquina que calia girar manualment, títols i entradetes en cartolina, etc. com si d'un programa escolar es tractés però anant més enllà del que això suposa, eliminat tot tipus de senyal preestablerta de televisió, sense pauses ni dicció i en general amb un aspecte pobre i mancat de recursos, si bé suficient per dir el que volien dir. Com ja s'ha dit abans, a diferència de Wolf Vostell, el que intenta PTTV és aprofitar els espais públics d'emissió per poder donar a conèixer una nova realitat (nova en tant que inèdita), una percepció lliberal i totalment democràtica sobre l'opinió i la cultura. No triguen a veure que la desinformació i l'adoctrinament són la principal arma dels mitjans quotidians i és des d'aquí, des d'on parteixen per atacar-los, a través de la contrarietat objectual i conceptual i omplint els "buits oblidats" pels altres en aspectes com la política, la guerra, la cultura o la pròpia música, creant programes que s'allunyen una mica del que anomenem vídeo art però amb el mateix esperit transgressor que aquest. A més a més la pròpia concepció de Paper Tiger és una declaració d'intencions en sí mateixa, s'organitza de manera familiar, desbocada en una diversió intel·ligent e imprevisible que la converteix en "la medecina" de les masses, feta per i per a les masses.

Seguint en la mateixa línia es desprèn Deep Dish TV Network, sorgit de la pròpia PTTV com a impuls màxim per derrocar el mite de que tan sols les corporacions multimilionàries podien emetre per satèl·lit. La idea era trobar un nou sistema per poder arribar a un volum de públic molt més elevat i d'una manera molt més eficient, procés que tan sols es podia dur a terme a través del satèl·lit, per aquest motiu Paper Tiger es va escindir en Deep Dish, la qual es va dedicar a buscar sistemes per apoderar-se d'un fragment d'aquesta emissió ultra extensa per la via més barata, la pública. Es van fer deu capítols pilot a mode de sèrie, programats a base de videoclips, articles de cultura popular i societat, joventut, dones i accés públic entre d'altres que es mantenien en les idees contra culturitzants però ja amb una visió podríem dir-ne més seriosa de tot el "tinglado". Pel que se'n sap actualment continuen ementen però sense un radi de difusió tan elevat com el de la CNN. Si bé, és cert que PTTV és seriosa, i sobretot avui dia a través d'internet, però sembla ser que s'ha quedat una mica encallada en el voler i no poder típic, tot i la redundància (pel fet de voler eliminar els tòpics), dels moviments amb un afany de llibertat tant naïf i optimistes. Tot i això encara avui emeten els dimecres a les 8 del vespre i des de internet se'n poden veure alguns dels vídeos més destacats en el seu blog (http://www.papertigertv.blogspot.com/),

i la seva influència mundial es clarament visible en llocs com Barcelona on per exemple tenim col·lectius com OKUPEM LES ONES a Gràcia, que emet periòdicament vídeos en streaming sobre temes d'actualitat que tenen lloc a la ciutat comtal i que tenen una relació directe amb un públic jove i actiu, de manera que funcioni com a eina de comunicació oberta de la mateixa manera que PTTV es va concebre i segueix funcionant. D'altres com Nikosía o Contrabanda FM que des de la radio intenten també formar part d'aquesta onada impulsiva de reeducació cultural dins el marc social i democràtic.

Actualment Paper Tiger TV ha canviat el seu format d'emissió i ara s'organitza a través de la seu de Nova York i d'afiliats online, creant vídeos de durades d'entre el minut i la mitja hora on parlen temes presents i connectats amb el passat a través a vegades dels seus propis documents dels anys 80 o d'apropiacions de vídeos de la xarxa. Cal reconèixer que fan una bona feina dins l'àmbit de la informació social però els falta molt per arribar a un moviment generalitzat de respostes, imagino que la web 2.0 ja és un començament prou alentador per al col·lectiu, però per poder arribar a canviar alguna cosa, més enllà de la idea cal proclamar una bandera que es vegi des de lluny, i més ara en un moment on la fe pel "sistema" que se suposa ha d'establir l'ordre s'està esvaint ràpidament. La crisi econòmica, les revoltes estudiantils i juvenils, l' immigració, la reformulació dels estatus socials i una educació paleolítica no són res més que senyals d'aquesta necessitat de canvi, quin serà el símbol que aparegui al cel a seguir per tots és quelcom del tot incert ara per ara, el que si que és clar és que les generacions que ens formem som els responsables de desencadenar l'esperit col·lectiu.

Tal i com diu una frase del propi text ¡NO SÓLO VEAS LA TELE, HAZLA!; ens pertoca desfer tot el que s'ha fet. Per quin motiu tot el que hi ha a la televisió actual és exactament el mateix a tots els canals? Sort en tenim de poder salvar espais concrets com "Els Simpson", "American Dad" o "Padre de Família" que curiosament semblen influenciats per tot aquest projecte iniciat per PTTV on la crítica està a l'ordre del dia i a ningú sembla importar-li que es digui la veritat, serà perquè està exposat en clau d'humor? o perquè ningú hi ha prestat verdader interès? D'altres exemples en són alguns zàpings com l'APM o fins hi tot programes d'actualitat i films que amb un rerefons controlat i establert dins el sistema aconsegueixen trencar les fronteres de la manipulació social amb llenguatges de fantasia i màgia. El principal problema però és l'anomenada cultura de masses, que no fa sinó allunyar a tots aquells considerats de classe mitja o classe baixa de tot el moviment d'aprehensió del coneixement. Fet que possiblement es deu pel que diu P. Bourdieu¹, al desequilibri entre capital cultural (induït pels MASS MEDIA en aquest cas i el capital familiar, inamovible o impertorbable des d'un punt de vista personal i social) . Per tant, de moment hem de seguir avançant cap al demà, intentant escorçar aquesta distància entre crear i produir i ser conscients que tots podem cuinar fins hi tot el més senzill dels plats.

Àngel Samael Ordax Güell

1. P. Bourdieu, La distinción. Las claves sociales del gusto, Taurus, Madrid, 1999.