8 dic. 2009

MIREI_ SENTÍS: FOTOGR_FI_ / _SS_IG / COMUNIC_CIÓ

Des del 23 de setembre podem veure al Centre d'Arts Santa Mónica el que s'apropa a una retrospectiva de l'obra de la barcelonina Mireia Sentís, fotògrafa, periodista, curator, crítica d'art i assagista destacada dels anys 70 i 80 espanyols.

Es tracta d'una mostra de 7 treballs en ordre cronològic en els quals la irreverència, el sarcasme, el sexe, l'experiència personal, la famosa curiositat de Sentís i el seu estil documentalista propi del periodisme, esdevenen el leitmotif de la sala, on l'espectador "innocent" pot trobar un racó on reflexionar o senzillament desconnectar de l'horror vacui del món exterior. Cal fer un advertiment però, als desconeixedors de Sentís i aficionats a la fotografia, ja que tot i ser una mostra fotogràfica no té particularment un interès tècnic, de  fet, la mateixa Mireia afirma "La meva fotografia no és gens tècnica, és mental". No estem en una exposició d'Irving Penn o de Richard Avedon, més aviat al contrari, tot i que la composició hi juga també un paper important.

[...]


Em van caler dues visites per entendre la manera com l'organització ha separat les obres. Si bé és cert, la primera vegada em trobava fent temps per entrar a un cicle de visionat dins el festival Artfutura, però em va semblar que les diferents obres eren cada una de diferents autors, i no només això sinó que vaig pensar que tan sols hi havia la meitat d'obra ja que l'altre fracció queda camuflada sota unes denses cortines negres que fan d'aïlladors del so d'un vídeo. Mentre escric això no puc oblidar pensar que el Centre d'Arts Santa Monica era no fa massa un espai per impulsar els joves talents artístics emergents i que "gracies" a la meravellosa administració publica i al departament de cultura de la "Gene." ara es un espai més per venerar pseudo-artistes amb nom i cognoms. Si a això hi sumo la mala gestió de l'espai en el cas concret de l'exposició de Mireia Sentís, una mena de ràbia immadura se'm manifesta per dins. Deixant de banda aquesta escalfor intensa que es veu frustrada en veure el panorama de l'art actual, sembla que l'única opció vàlida avui dia per la que un gosaria pagar entrada, és com sempre, per la gent que ja ha tingut el seu clímax. Retornant al tema Sentís. El primer cop que hi vaig anar em va xocar la "broma" que l'autora deixa anar amb l'obra Felicon ("felicitats" en la llengua de l'esperanto). Una sèrie de postals nadalenques enviades durant una dècada a amics i familiars, on l'artista va intentar resumir com se sentia respecte al que havia passat durant tot l'any. Molt bé, una idea que de moment sorprèn per la seva irreverència. Em sembla molt bé que enviés les postals, però no hi veig el motiu per compartir-les. Si bé és cert, tenen un component crític força evident, fins al punt de ser ridícul i de no saber si simplement t'està prenent el pel o si realment vol fer funcionar les nostres neurones sedentàries. Sense parlar a més, de que s'ha apostat per imprimir-les en paper de seda i encolar-les a la paret com si fossin cartells publicitaris, amb la conseqüent pèrdua de qualitat ja que els focus de la sala reboten sobre el suport setinat i no tan sols recalquen la textura de la paret de gra blanc sinó que converteixen el negre en blanc. A grans trets, hi veiem una Mireia amb força mala baba, despullada i múrria fins hi tot quan és a punt de ser trinxada com un gall d'indi nadalenc amb botes incloses. Una Mireia que directament es "caga" com la figureta del pessebre català en les tradicions modernes que se celebren al Nadal, en el consumisme i el malbaratament. Unes 6 fotografies que tot i tenir de per sé un caràcter pobre (estèticament parlant) perden gran part de la força per escandalitzar per culpa del format de presentació.

A continuació la sèrie Màxima Audiència, on la crítica als Mass Media es materialitza de nou amb el cos nu de l'autora composat delicadament sobre una pantalla de televisió engegada. Composicions divertides i amb força càrrega eròtica com si hi hagués una relació física entre espectador i aparell, amb un ús del gra de la pel·lícula molt pertinent que dota de caràcter a les imatges i ens remet a la neu que fan les interferències en la senyal de TV. Conceptes però que es perden en una iconografia de "pin-up" tecnològica que de la mateixa manera que abans, dissimula el sentit últim que se suposa que tenen les fotos. L'obra tanca amb una instal·lació de vídeo on podem veure alguns moments del programa Dos en Raya de TVE, on Mireia Sentís entrevista a Almodóvar mentre es rentaven el cabell en una perruqueria, a Jaume Sisa cavalcant a llom del seu camell, a Javier Solana fent jogging, a Lluís Carandell escalant una muntanya o a Fernando Savater simulant un interrogatori policial en el que es deixen anar perles com - ¿Qué es para ti un artista? Un artista es un señor que firma manifiestos -.  Afirmació que realment sobta si tenim en compte que l'època dels manifestos en l'art modern ja havia passat a millor època per aquell temps.

I aquí és on acaba per mi l'exposició hauria de dir, si no fos que hi vaig tornar. El segon cop, anant-hi acompanyat, em vaig veure més valent per apujar el volum del televisor on es passaven les entrevistes, ja que d'altra manera hagués sigut impossible sentir res gràcies als magnífics instal·ladors que desmuntaven l'obra del pis de sota. I no només valent per "tocar la instal·lació" sinó per apartar les cortines que hi havia a l'esquerra del vídeo i que semblaven simples embolcalls del mini espai de projecció, descobrint així la tercera de les obres i visualment la més impactant, Joyas. 17 fotografies presentades per primer cop al 1985 (em sembla que a New York) on el que més destaca probablement no sigui el fet d'inserir joies dins de llavis vaginals o penis adormits i desperts sinó el magnífic ús de la tècnica fotogràfica com si d'un bodegó de moda del Vogue es tractés però al mateix temps amb aquest regust obscè d'un Robert Mapplethorpe extravagant, utilitzant un blanc i negre perfecte sobretot per l'ús del paper baritat i impactant per les mides del suport, metre per setanta, creant composicions on la textura metàl·lica barrejada amb la textura dels òrgans sexuals crea una simbiosi certament pertorbant que al mateix temps t'absorbeix i t'incomoda. Un fetitxisme màxim que queda reforçat per la tipografia del títol, lletra lligada renaixentista de color plata sobre fons negre, quasi podria ser la decoració d'un bordell d'alt standing. Després d'haver vist a Sentís fent gala del seu cos en les fotografies anteriors un es pregunta si els òrgans de la sèrie són tots, els masculins i els femenins respectivament, de 2 models o si cada imatge pertany a una persona diferent, i en concret si els femenins són de la pròpia autora. Crítica clara i de sobres contundent al món de la publicitat que et marca a foc quan arribes al final del passadís, capitanejat per un mosaic de 2x3 fotografies que mantenint tot el dit anteriorment acaben amb la poca vergonya que et pogués quedar.

La quarta obra és en contrapartida a la que la precedeix, la que passa més desapercebuda. Situades en una cantonada, sense massa pretensió, 183 fotografies de petit format (10x12cm) en marc de fusta negre, que busquen dins els àlbums familiars un mapa mental de records i sensacions, posats en línia horitzontal sobre fons negre interposant-se moments i histories personals, semblant a les instal·lacions de Petra Mrzyk i Jean-François Moriceau però a diferència d'aquests sense aconseguir que l'espectador s'interessi a muntar el trencaclosques de la vida que hi ha al darrera, principalment pel tamany miniaturesc de les imatges, que esdevenen un bocí íntim i personal, sense sentit per als estranys i que dialoga amb sí mateix excloent a tots els altres.

Seguint en aquesta dinàmica de l'acumulació d'imatges hi ha l'obra Black Suite, un homenatge a la cultura afroamericana derivat de l'experiència de viure a Nova York durant els anys de l'apogeu cultural i creatiu del SOHO. Una onada visual de més de 500 imatges, entre il·lustracions de vinils, cartells de moviments pro-afroamericans, molta música i sobretot molt color que han derivat en la creació d'un espai de consulta de tots els recursos (llibres, imatges, articles, etc.) que l'artista va recollir als EEUU i que ara es troben al seu estudi de Madrid.

Just abans de finalitzar apareix l'obra Huellas, pedres serigrafiades també a mode d'homenatge on hi trobem les figures de persones properes a Sentís que l'han acompanyat durant tot el seu procés creatiu, destacant la imatge del seu pare Carles Sentís.

Per acabar, Sentís ens mostra la seva última obra, realitzada al 2005, Corners, un projecte de memòria històrica novaiorquesa on el temps i el silenci són els protagonistes. Un recorregut per 22 cantonades de la "Gran Poma" que han compartit l'oxigen amb personatges com Andy Warhol, Claude Lévi-Strauss, Marcel Duchamp, el boxejador Floyd Pattersson, o l'activista Sonny Carsson entre d'altres. Moments, records i anècdotes que creen un diàleg entre imatge i text, el qual està situat a l'alçada dels peus però de tal forma que convida a l'espectador a invertir minut i mig del seu temps per llegir i observar la imatge. De fet Mireia explica que va haver de calcular el temps que una persona pot estar quiet i dempeus sense fatigar-se per poder dissenyar el cos del text. Sens dubte l'obra de les 7 amb major càrrega simbòlica, que destaca sobretot per desvincular-se del blanc i negre que predomina en l'exposició, per tenir un so poètic transcendental que et transporta directament a aquelles cantonades de formigó americà. Unes fotografies on la composició centrada sempre en el silenci i el buit converteixen el moment en etern.

En conclusió, una exposició molt completa, amb un gran salt generacional de la primera etapa de Mireia Sentís a la segona que podem veure en l'última peça, on s'hi aprecien canvis estilístics considerables però on aquest esperit periodístic del que parlava al començament es fa present en totes les peces, ja sigui com a mera mecanització del procés o com a documental etnogràfic.
Àngel Samael Ordax Güell, 2009


Entrevista a Mireia Sentís pel Santa Mònica

Etiquetas: , , , ,

0 comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal