locoemotion

Gente del tren

2011-04-13T15:20:00.001-07:00

Diana+

2011-01-31T12:49:00.000-08:00

Primera prueba que hago con una cámara Lomo, concretamente con la Diana+.

El gato alegre

2010-12-04T14:20:00.000-08:00

El hombre de arena, por E.T.A. Hoffmann

2010-08-16T13:24:00.000-07:00

Ilustraciones para el cuento "El hombre de arena" de E.T.A. Hoffmann (1776 - 1822).

Para ver el resto de ilustraciones: Flickr set "Der Sandmann"

Curso 2009 - 2010. Universitat de Barcelona.

Landscape

2010-05-06T08:47:00.000-07:00

Irving Penn again

2010-04-18T09:07:00.000-07:00

Seguimos queriendo ser Irving Penn. Nos vamos acercando, no?

Snow

2010-03-12T13:12:00.000-08:00

8/03/2010 Barcelona
para más fotos "del día" : flickr

Making off "Bon Appetit"

2010-02-20T10:58:00.000-08:00

Un mes más tarde de su producción, aquí os dejo con el "making off" "Bon Apettit". En primer lugar os pongo la evolución del diseño del personaje principal con sus respectivas hojas de expresiones faciales y vista frontal del cuerpo. Más adelante colgaré el proceso de las escenas con los respectivos problemas que me ocasionaron.

Para ver el resto del making off: Flickr

One month after the production of "Bon Appetit", here's a little making off. First of all you'll see the character's design evolution and then some facial expressions. I will post some scene parts soon explaining some of the problems I had.

To see the rest of the making of: Flickr

Pruebas para estudio fotográfico v.2

2010-01-20T13:40:00.000-08:00

La de la derecha pertenece al fotógrafo Irving Penn, la de la izquierda por tanto es mi intento de comprender la luz y la atmosfera que usó el autor. Comment please.
Para más fotos entrad en mi flickr. Thanks !

Bon appetit

2010-01-11T10:48:00.000-08:00

This is the final exercise for my first 2d traditional animation class at Fine Arts college "Belles Arts Sant Jordi" (University of Barcelona). Please comment ^^

Written, directed, animated and designed:
Angel Samael Ordax Guell.
Sound:
Angel Samael Ordax Guell / M.G.

Mele Kalikimaka !

2009-12-26T08:47:00.000-08:00

Mele Kalikimaka !! Felíz Navidad en hawaiiano para los despistaos. Con un dia de retraso, pero aquí está la postal Como a estas alturas el año que viene celebraremos Navidad en verano yo ya me adelanto :D.

Últimes hores amb 19 anys !!!

2009-12-17T12:38:00.000-08:00

Últim dibuix fet amb 19 anys !
Trajecte Sants - Sitges. Entre les 18:06 i les 18:34 del 17 de desembre de 2009. Rossa d'ulls turquesa.

2ª PROVA PER ESTUDI FOTOGRÀFIC

2009-12-16T01:51:00.000-08:00

MIREI_ SENTÍS: FOTOGR_FI_ / _SS_IG / COMUNIC_CIÓ

2009-12-08T10:43:00.000-08:00

Des del 23 de setembre podem veure al Centre d'Arts Santa Mónica el que s'apropa a una retrospectiva de l'obra de la barcelonina Mireia Sentís, fotògrafa, periodista, curator, crítica d'art i assagista destacada dels anys 70 i 80 espanyols.

Es tracta d'una mostra de 7 treballs en ordre cronològic en els quals la irreverència, el sarcasme, el sexe, l'experiència personal, la famosa curiositat de Sentís i el seu estil documentalista propi del periodisme, esdevenen el leitmotif de la sala, on l'espectador "innocent" pot trobar un racó on reflexionar o senzillament desconnectar de l'horror vacui del món exterior. Cal fer un advertiment però, als desconeixedors de Sentís i aficionats a la fotografia, ja que tot i ser una mostra fotogràfica no té particularment un interès tècnic, de fet, la mateixa Mireia afirma "La meva fotografia no és gens tècnica, és mental". No estem en una exposició d'Irving Penn o de Richard Avedon, més aviat al contrari, tot i que la composició hi juga també un paper important.

[...]

Em van caler dues visites per entendre la manera com l'organització ha separat les obres. Si bé és cert, la primera vegada em trobava fent temps per entrar a un cicle de visionat dins el festival Artfutura, però em va semblar que les diferents obres eren cada una de diferents autors, i no només això sinó que vaig pensar que tan sols hi havia la meitat d'obra ja que l'altre fracció queda camuflada sota unes denses cortines negres que fan d'aïlladors del so d'un vídeo. Mentre escric això no puc oblidar pensar que el Centre d'Arts Santa Monica era no fa massa un espai per impulsar els joves talents artístics emergents i que "gracies" a la meravellosa administració publica i al departament de cultura de la "Gene." ara es un espai més per venerar pseudo-artistes amb nom i cognoms. Si a això hi sumo la mala gestió de l'espai en el cas concret de l'exposició de Mireia Sentís, una mena de ràbia immadura se'm manifesta per dins. Deixant de banda aquesta escalfor intensa que es veu frustrada en veure el panorama de l'art actual, sembla que l'única opció vàlida avui dia per la que un gosaria pagar entrada, és com sempre, per la gent que ja ha tingut el seu clímax. Retornant al tema Sentís. El primer cop que hi vaig anar em va xocar la "broma" que l'autora deixa anar amb l'obra Felicon ("felicitats" en la llengua de l'esperanto). Una sèrie de postals nadalenques enviades durant una dècada a amics i familiars, on l'artista va intentar resumir com se sentia respecte al que havia passat durant tot l'any. Molt bé, una idea que de moment sorprèn per la seva irreverència. Em sembla molt bé que enviés les postals, però no hi veig el motiu per compartir-les. Si bé és cert, tenen un component crític força evident, fins al punt de ser ridícul i de no saber si simplement t'està prenent el pel o si realment vol fer funcionar les nostres neurones sedentàries. Sense parlar a més, de que s'ha apostat per imprimir-les en paper de seda i encolar-les a la paret com si fossin cartells publicitaris, amb la conseqüent pèrdua de qualitat ja que els focus de la sala reboten sobre el suport setinat i no tan sols recalquen la textura de la paret de gra blanc sinó que converteixen el negre en blanc. A grans trets, hi veiem una Mireia amb força mala baba, despullada i múrria fins hi tot quan és a punt de ser trinxada com un gall d'indi nadalenc amb botes incloses. Una Mireia que directament es "caga" com la figureta del pessebre català en les tradicions modernes que se celebren al Nadal, en el consumisme i el malbaratament. Unes 6 fotografies que tot i tenir de per sé un caràcter pobre (estèticament parlant) perden gran part de la força per escandalitzar per culpa del format de presentació.

A continuació la sèrie Màxima Audiència, on la crítica als Mass Media es materialitza de nou amb el cos nu de l'autora composat delicadament sobre una pantalla de televisió engegada. Composicions divertides i amb força càrrega eròtica com si hi hagués una relació física entre espectador i aparell, amb un ús del gra de la pel·lícula molt pertinent que dota de caràcter a les imatges i ens remet a la neu que fan les interferències en la senyal de TV. Conceptes però que es perden en una iconografia de "pin-up" tecnològica que de la mateixa manera que abans, dissimula el sentit últim que se suposa que tenen les fotos. L'obra tanca amb una instal·lació de vídeo on podem veure alguns moments del programa Dos en Raya de TVE, on Mireia Sentís entrevista a Almodóvar mentre es rentaven el cabell en una perruqueria, a Jaume Sisa cavalcant a llom del seu camell, a Javier Solana fent jogging, a Lluís Carandell escalant una muntanya o a Fernando Savater simulant un interrogatori policial en el que es deixen anar perles com - ¿Qué es para ti un artista? Un artista es un señor que firma manifiestos -. Afirmació que realment sobta si tenim en compte que l'època dels manifestos en l'art modern ja havia passat a millor època per aquell temps.

I aquí és on acaba per mi l'exposició hauria de dir, si no fos que hi vaig tornar. El segon cop, anant-hi acompanyat, em vaig veure més valent per apujar el volum del televisor on es passaven les entrevistes, ja que d'altra manera hagués sigut impossible sentir res gràcies als magnífics instal·ladors que desmuntaven l'obra del pis de sota. I no només valent per "tocar la instal·lació" sinó per apartar les cortines que hi havia a l'esquerra del vídeo i que semblaven simples embolcalls del mini espai de projecció, descobrint així la tercera de les obres i visualment la més impactant, Joyas. 17 fotografies presentades per primer cop al 1985 (em sembla que a New York) on el que més destaca probablement no sigui el fet d'inserir joies dins de llavis vaginals o penis adormits i desperts sinó el magnífic ús de la tècnica fotogràfica com si d'un bodegó de moda del Vogue es tractés però al mateix temps amb aquest regust obscè d'un Robert Mapplethorpe extravagant, utilitzant un blanc i negre perfecte sobretot per l'ús del paper baritat i impactant per les mides del suport, metre per setanta, creant composicions on la textura metàl·lica barrejada amb la textura dels òrgans sexuals crea una simbiosi certament pertorbant que al mateix temps t'absorbeix i t'incomoda. Un fetitxisme màxim que queda reforçat per la tipografia del títol, lletra lligada renaixentista de color plata sobre fons negre, quasi podria ser la decoració d'un bordell d'alt standing. Després d'haver vist a Sentís fent gala del seu cos en les fotografies anteriors un es pregunta si els òrgans de la sèrie són tots, els masculins i els femenins respectivament, de 2 models o si cada imatge pertany a una persona diferent, i en concret si els femenins són de la pròpia autora. Crítica clara i de sobres contundent al món de la publicitat que et marca a foc quan arribes al final del passadís, capitanejat per un mosaic de 2x3 fotografies que mantenint tot el dit anteriorment acaben amb la poca vergonya que et pogués quedar.

La quarta obra és en contrapartida a la que la precedeix, la que passa més desapercebuda. Situades en una cantonada, sense massa pretensió, 183 fotografies de petit format (10x12cm) en marc de fusta negre, que busquen dins els àlbums familiars un mapa mental de records i sensacions, posats en línia horitzontal sobre fons negre interposant-se moments i histories personals, semblant a les instal·lacions de Petra Mrzyk i Jean-François Moriceau però a diferència d'aquests sense aconseguir que l'espectador s'interessi a muntar el trencaclosques de la vida que hi ha al darrera, principalment pel tamany miniaturesc de les imatges, que esdevenen un bocí íntim i personal, sense sentit per als estranys i que dialoga amb sí mateix excloent a tots els altres.

Seguint en aquesta dinàmica de l'acumulació d'imatges hi ha l'obra Black Suite, un homenatge a la cultura afroamericana derivat de l'experiència de viure a Nova York durant els anys de l'apogeu cultural i creatiu del SOHO. Una onada visual de més de 500 imatges, entre il·lustracions de vinils, cartells de moviments pro-afroamericans, molta música i sobretot molt color que han derivat en la creació d'un espai de consulta de tots els recursos (llibres, imatges, articles, etc.) que l'artista va recollir als EEUU i que ara es troben al seu estudi de Madrid.

Just abans de finalitzar apareix l'obra Huellas, pedres serigrafiades també a mode d'homenatge on hi trobem les figures de persones properes a Sentís que l'han acompanyat durant tot el seu procés creatiu, destacant la imatge del seu pare Carles Sentís.

Per acabar, Sentís ens mostra la seva última obra, realitzada al 2005, Corners, un projecte de memòria històrica novaiorquesa on el temps i el silenci són els protagonistes. Un recorregut per 22 cantonades de la "Gran Poma" que han compartit l'oxigen amb personatges com Andy Warhol, Claude Lévi-Strauss, Marcel Duchamp, el boxejador Floyd Pattersson, o l'activista Sonny Carsson entre d'altres. Moments, records i anècdotes que creen un diàleg entre imatge i text, el qual està situat a l'alçada dels peus però de tal forma que convida a l'espectador a invertir minut i mig del seu temps per llegir i observar la imatge. De fet Mireia explica que va haver de calcular el temps que una persona pot estar quiet i dempeus sense fatigar-se per poder dissenyar el cos del text. Sens dubte l'obra de les 7 amb major càrrega simbòlica, que destaca sobretot per desvincular-se del blanc i negre que predomina en l'exposició, per tenir un so poètic transcendental que et transporta directament a aquelles cantonades de formigó americà. Unes fotografies on la composició centrada sempre en el silenci i el buit converteixen el moment en etern.

En conclusió, una exposició molt completa, amb un gran salt generacional de la primera etapa de Mireia Sentís a la segona que podem veure en l'última peça, on s'hi aprecien canvis estilístics considerables però on aquest esperit periodístic del que parlava al començament es fa present en totes les peces, ja sigui com a mera mecanització del procés o com a documental etnogràfic.

Àngel Samael Ordax Güell, 2009

Entrevista a Mireia Sentís pel Santa Mònica

Cotxe

2009-12-06T11:37:00.000-08:00

Primers exercises

2009-12-06T10:43:00.000-08:00

Amigos para siempre will you always be my friend...

2009-11-03T10:09:00.000-08:00

Merci pour le café baby. Una estona molt agradable^^.

Avui he anat al dentista !!!

2009-11-02T13:23:00.000-08:00

Doncs si gent, avui he anat al dentista, aquell lloc maravellós que tots sabem que existeix i que pocs gosem a acostar-nos... Malauradament aquest cop era de necessitat ja que m'han empastat ni más ni menos que 2 càries! La setmana que ve toquen crec que 2 més. És lo que passa quan deixes d'anar al dentista 4 anys...

Lo bo ha estat quan, després de clavar-me l'anestèsia i a més a més adormir la zona amb una mena d'esprai "sabor menta", he pegat una petita flipada al començar "l'operació". Me l'ha hagut de punxar al final 3 cops i anar ruixant amb el relaxant en spray durant tot el procés... la conclusió? que en acabar, quan em tocava "glopejar" (com ens agrada a tots glopejar eh? és la millor part del dentista. Et fots aigua d'un mini got de plàstic que no saps perquè et resulta cuco i després d'escupir veus tota la sang i merda que tenies a la boca...) doncs això, que quan he glopejat se'm ha escapat la meitat de l'aigua per la banda dreta de la boca, la que evidentment estava totalment adormida. M'he hagut d'aguantar la boca per acabar... Finalment i després de pagar els seus senyors 100€ me'n he anat a passar una mica de fred a la parada del bus per poder tornar a casa...

Com veieu últimament estic "de metges"... encara queden 2 anàlisis de sang, 2 càries i en un futuro próximo.... ELS FERROS !!! :(

Moralina: ¡ ID AL DENTISTA CHICOS ! ¡¡VUESTROS DIENTES OS LO AGRADECERAN !!

Alérgico al otoño...

2009-10-31T14:01:00.002-07:00

A pesar de ser el otoño mi época favorita del año, por los colores, por la temperatura que agradeces después de 4 meses de calor, porque se encuentra cerca del fin de año (very nostalgic) y por un montón de cosas más, resulta ser también una de las épocas en las que peor lo paso. ¿El porqué? Muy simple: LA ALERGIA.

Me enteré hace un par de años que soy alérgico a los ácaros del polvo, lo que no sabía, era que también lo soy a la humedad y al moho... Cosa que descubrí el pasado miércoles después de que mi visita al alergólogo. Para aquellos que no estén familiarizados con la especialidad de la alergología, os comento que en la primera visita la prueba por excelencia es la siguiente: Te cogen el brazo y te van depositando una gota de cada uno de los principales agentes alérgicos, luego te pinchan con una especie de aguja en cada una de las gotas con tal de que entren en contacto con la sangre. 15 minutos más tarde, si te ha tocado el premio gordo, el milagro de la naturaleza se revela y tu piel empieza a enrojecer, te empieza a picar un huevo el brazo y te ves mirando a cualquier parte de la sala para no pensar en rascártelo. Imagino que no hace falta que lo explique pero la respuesta está en cada uno de los puntitos que se han hinchado y puesto rojos, los cuales señalan a qué es alérgico uno.
Pues bien, lo que no me pudo pinchar el buen doctor fueron partículas de tocapelotas, a los que seguro soy ALÉRGICO. Sí, sí, me habéis oído bien, me refiero a esos entes que aparecen por ésta época en la ciudad, sabiendo que no son bienvenidos, y casualmente vestidos siempre con sudaderas a rayas, pantalones estilo cazador de safari y zapas pordioseras (old converse...). Te paran aunque vayas con el MP3 y cara de póker y te piden 5 minutos a los que tú como un tonto accedes. Y, después de escuchar toda la movida, "conoces la iniciativa de (Cruz Roja, Médicos sin Fronteras, Intermón...)" terminas diciendo que sí pero que se te ha olvidado la cartera en el otro traje, el que pone STEAL MY MONEY, el que te pones los domingos para ir a misa...
No estoy diciendo que me parezcan mal las iniciativas de estos grupos no gubernamentales, ni mucho menos que esté en contra, (al contrario, en casa intentamos ayudar tanto como buenamente podemos) lo que digo es que no me parece bien la manera que tienen de buscar capital, de hacer que la gente se interese y se muestre caritativa o simplemente con ganas de ayudar al resto del planeta. Además corre el rumor que algunos de estos colectivos funcionan como una especie de mafia de la cual no puedes salir una vez dentro...pero no voy a entrar ahí porque no tengo datos suficientes.

Creo que una buena manera de atraer al público urbanita seria organizar algún tipo de festival o feria (a ser posible sin estar vinculado con el Ayuntamiento) en el cual hubiera actividades donde los asistentes participaran activamente mientras aprenden qué cosas pueden hacer para ayudar. Hay cientos de grupos musicales dispuestos a tocar gratuitamente por causas de éste tipo y seguro animarían a muchos a ir, desconectar del estrés de la ciudad y pasar unas horas muy provechosas, para ellos y para el resto de nosotros.
Ahí dejo la propuesta para que quien la lea se anime y monte algo, yo me ofrezco a colaborar en lo que sea, organizando, diseñando, ilustrando...¡todo esfuerzo es prioritario para hacer del mundo un lugar mejor!

En cuanto al tema de la alergia, espero que se pueda solucionar rápido, porque en primavera volveremos a estar igual...

Dibujos renferiles

2009-09-27T02:52:00.000-07:00

Que ganas que tenia de volver a empezar el curso para poder encontrar gente interesante a la que dibujar en el tren.

Dots in the way

2009-09-11T13:38:00.000-07:00

Treball fotogràfic de Landart realitzat durant el curs 08-09 a la Universitat de Barcelona.
Més fotos al meu Flickr.

Tots els drets reservats.

Los Zapatos Rojos

2009-09-11T13:29:00.000-07:00

Portada y contraportada del cuento "Los Zapatos Rojos" de Hans Christian Andersen, ilustrado por mi en junio de este año.

Volar...

2009-09-11T13:25:00.000-07:00

Detall de l'últim còmic que he realitzat aquest estiu. A l'espera del veredicte del jurat.

Autocaricatura

2009-09-11T13:24:00.000-07:00

Primera proba per PAISATGE

2009-03-15T11:02:00.001-07:00

Nouvelle [Revista]

2009-03-14T06:21:00.000-07:00

Algunas de las páginas de la revista Nouvelle, magazine de JRock y JPop de ámbito nacional. Actualmente en proceso de consolidación del equipo creativo. El primer número "beta" ya hace 2 meses que está listo pero se necesitan colaboradores a nivel de articulistas y maquetistas.

Clica sobre la imagen para verla en su resolución original.

Info concierto en Barcelona (España):

Mar.28 2009 Sat - Barcelona/SPAIN
Razmatazz (http://www.ticktackticket.com)

Todas las imágenes del grupo pertenecen a An Cafe - http://www.ancafe-web.com/

Nouvelle, entrevista An Cafe by Angel Samael Ordax Guell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.
Based on a work at 1.bp.blogspot.com.

Carla

2009-03-12T14:47:00.000-07:00

Avui he tingut un magnífic viatge de tornada a casa i tot gràcies a aquesta noia tan maca. Carla es diu. M'haurà de perdonar la falta de dedicatòria, els nervis m'han traicionat. Espero poder tornar a dibuixar-la i aquest cop dedicar el dibuix com deu mana. ^^.

PS: El somriure que m'ha regalat en veure el dibuix no té preu.
Gracies Carla!!

"MASCARADA"

2009-01-10T03:45:00.000-08:00

Proyecto escultòrico "MASCARADA", surgido después del visionado de "Les maitres fous", un film del antropólogo Jean Rouch de 1955.

Se seguirá ampliando la info, de momento solo decir que pronto saldran a la venta varias máscaras del mismo estilo, incluso ésta misma ^^.

J-Rock Magazine

2009-01-06T08:54:00.000-08:00

Primera prueba para la entrevista a An Cafe, que pronto volverán a estar por Barcelona dando guerra. Seguiré ampliando información acerca de la revista, si hay alguien interesado en participar mandadme un mail ;)(lo veréis clicando en mi perfil).

http://www.myspace.com/ancafe

Info concierto en Barcelona (España):

Mar.28 2009 Sat - Barcelona/SPAIN
Razmatazz (http://www.ticktackticket.com)

TV i comunicació guerrillera - Reapropiació del medi

2009-01-06T08:47:00.000-08:00

Gabriel Villota, escriptor i professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat del País Vasc, escriu un article per a la revista OFF VÍDEO a partir del discurs introductori d'un cicle de visionat de vídeo titulat "TV y usos alternativos", on des d'una ideologia en certa manera objectiva ens posiciona davant el mitjà de masses per excel·lència (la TV) amb una nova perspectiva. Perspectiva des de la qual l'objecte manipulador deixa de ser una entitat governant i esdevé el mitjà de la manera que es va concebre. Percep l'objecte com a eina, confrontant-se a noms com els de Nam Jun Paik o Vostell que en una època de progrés i revolució artística s'oposaven al MASS MEDIA, dominador i tergiversant abraçats al vídeo com a única eina de transgressió i comunicació eficaç en la difusió dels conceptes desenvolupats en col·lectius com Fluxus.

"Paik y Vostell [...] se olvida(n) intencionadamente [...] que, en el complejo estado de cosas que posiblitió la utilitzación [...] del vídeo como medio de expresión, [...] fueron importantes otros factores, como el contexto ideológico y político de la nueva izquierda en aquellos sesenta." (Gabriel Villota "TV y usos alternativos")

El que se'ns està fent veure és que tot i que certament la TV s'ha convertit en un sistema de programació ideològica unificada, cal recordar que va néixer producte de la innovació i l'evolució, i que com a tal ha de servir al poble i no pas manipular-lo. Així doncs, coneixem dos tipus de reapropiació del medi a través dels quals s'utilitza el mitjà televisiu amb el seu nou ús: el primer centrat en l'objecte del vídeo en l'experimentació formal i lingüística, present en programes com "El Arte del Vídeo" emès a TVE; i el segon, entenent el mateix sistema del vídeo(art) com a sistema de canvi per tal de suscitar respostes i eliminar la supremacia hegemònica del mitjà de masses. Amb programes "contracultura" de caire independent (entenent el concepte de cultura tal i com ho faria un antropòleg, com quelcom estructurador i adoctrinador i no pas la Cultura culte o il·lustrada de les classes elitistes), on l'interès participatiu i la diversió col·laborativa primen per damunt de la qualitat de la imatge o el resultat final. La idea era (i encara avui és) trobar maneres més democràtiques i plurals de fer televisió, integrant el públic en el procés i eliminant aquesta frontera que sempre col·loquem davant dels Deus de la comunicació que ens impedeixen tenir un judici acurat i verdader sobre les realitats que ens envolten. A més a més l'autor en fa una lectura particular, on tot aquest sistema transgressor d'emissió el que també intenta és, en paraules de Villota, eliminar el sentit d'allò públic com a sinònim d'estalinisme i manipulació vers el d'allò altre privat com a pluralisme i diversitat, sabent que avui dia és precisament el coneixement privat el que es troba devaluat qualitativament en el conjunt de masses, criticat per moure's de manera elitista i oferint tan sols una mirada capitalista. En aquest aspecte connecta a la perfecció amb tot el sistema de llicències que avui dia ens porta de cap a Espanya i altres països com el Japó, on l'anomenada "propietat intel·lectual" és mercantilitzada com un bé més i esdevé un filtre per a la recepció pública.

A partir d'aquí, un cop enfonsats en el què i el com de la "Nova TV" el que queda és centrar-se en els diferents intents que els receptors han dut a terme per convertir-se en realitzadors socials i entendre per què són part fonamental de la lluita pel progrés cultural actual.

El primer en sortir a escena és l'hongarès Gustav Hamos, que al 1989 realitza The Real Power of TV, des d'on analitza el procés de canvi que la Televisió comença a esdevenir per a les generacions de vídeo artistes. Després ens parla del conegut Alexander Kluge, el qual aconsegueix un espai d'emissió setmanal en l'emissora privada RTL, on projecta vídeos de deconstrucció o Found Footage a partir de la seva pròpia obra cinematogràfica i d'imatges de diversos contextos, assentant les bases del vídeo reivindicatiu i més modern precedent a d'altres com Gorilla Tapes o EBN. Finalment entrem en Paper Tiger TV, la base fonamental del text sobre la que es conforma la idea de televisió col·laborativa.

Paper Tiger TV neix a Nova York després de l'emissió d'un conjunt de conferències televisades i protagonitzades per Herb Schiller on es feia un anàlisi dels diaris i demés textos de caire actual als Estats Units dels anys 80. Immediatament després de la seva posada en marxa estableix el seu "manifest", declarant-se mitjà de comunicació públic i obert per parlar sobre la informació i elaborar una mirada crítica vers els Mass Media dominants. Trets que la fan característica són el caire tant humil i quasi penós que denota la seva imatge, amb crèdits fets a mà i passats amb una màquina que calia girar manualment, títols i entradetes en cartolina, etc. com si d'un programa escolar es tractés però anant més enllà del que això suposa, eliminat tot tipus de senyal preestablerta de televisió, sense pauses ni dicció i en general amb un aspecte pobre i mancat de recursos, si bé suficient per dir el que volien dir. Com ja s'ha dit abans, a diferència de Wolf Vostell, el que intenta PTTV és aprofitar els espais públics d'emissió per poder donar a conèixer una nova realitat (nova en tant que inèdita), una percepció lliberal i totalment democràtica sobre l'opinió i la cultura. No triguen a veure que la desinformació i l'adoctrinament són la principal arma dels mitjans quotidians i és des d'aquí, des d'on parteixen per atacar-los, a través de la contrarietat objectual i conceptual i omplint els "buits oblidats" pels altres en aspectes com la política, la guerra, la cultura o la pròpia música, creant programes que s'allunyen una mica del que anomenem vídeo art però amb el mateix esperit transgressor que aquest. A més a més la pròpia concepció de Paper Tiger és una declaració d'intencions en sí mateixa, s'organitza de manera familiar, desbocada en una diversió intel·ligent e imprevisible que la converteix en "la medecina" de les masses, feta per i per a les masses.

Seguint en la mateixa línia es desprèn Deep Dish TV Network, sorgit de la pròpia PTTV com a impuls màxim per derrocar el mite de que tan sols les corporacions multimilionàries podien emetre per satèl·lit. La idea era trobar un nou sistema per poder arribar a un volum de públic molt més elevat i d'una manera molt més eficient, procés que tan sols es podia dur a terme a través del satèl·lit, per aquest motiu Paper Tiger es va escindir en Deep Dish, la qual es va dedicar a buscar sistemes per apoderar-se d'un fragment d'aquesta emissió ultra extensa per la via més barata, la pública. Es van fer deu capítols pilot a mode de sèrie, programats a base de videoclips, articles de cultura popular i societat, joventut, dones i accés públic entre d'altres que es mantenien en les idees contra culturitzants però ja amb una visió podríem dir-ne més seriosa de tot el "tinglado". Pel que se'n sap actualment continuen ementen però sense un radi de difusió tan elevat com el de la CNN. Si bé, és cert que PTTV és seriosa, i sobretot avui dia a través d'internet, però sembla ser que s'ha quedat una mica encallada en el voler i no poder típic, tot i la redundància (pel fet de voler eliminar els tòpics), dels moviments amb un afany de llibertat tant naïf i optimistes. Tot i això encara avui emeten els dimecres a les 8 del vespre i des de internet se'n poden veure alguns dels vídeos més destacats en el seu blog (http://www.papertigertv.blogspot.com/),

i la seva influència mundial es clarament visible en llocs com Barcelona on per exemple tenim col·lectius com OKUPEM LES ONES a Gràcia, que emet periòdicament vídeos en streaming sobre temes d'actualitat que tenen lloc a la ciutat comtal i que tenen una relació directe amb un públic jove i actiu, de manera que funcioni com a eina de comunicació oberta de la mateixa manera que PTTV es va concebre i segueix funcionant. D'altres com Nikosía o Contrabanda FM que des de la radio intenten també formar part d'aquesta onada impulsiva de reeducació cultural dins el marc social i democràtic.

Actualment Paper Tiger TV ha canviat el seu format d'emissió i ara s'organitza a través de la seu de Nova York i d'afiliats online, creant vídeos de durades d'entre el minut i la mitja hora on parlen temes presents i connectats amb el passat a través a vegades dels seus propis documents dels anys 80 o d'apropiacions de vídeos de la xarxa. Cal reconèixer que fan una bona feina dins l'àmbit de la informació social però els falta molt per arribar a un moviment generalitzat de respostes, imagino que la web 2.0 ja és un començament prou alentador per al col·lectiu, però per poder arribar a canviar alguna cosa, més enllà de la idea cal proclamar una bandera que es vegi des de lluny, i més ara en un moment on la fe pel "sistema" que se suposa ha d'establir l'ordre s'està esvaint ràpidament. La crisi econòmica, les revoltes estudiantils i juvenils, l' immigració, la reformulació dels estatus socials i una educació paleolítica no són res més que senyals d'aquesta necessitat de canvi, quin serà el símbol que aparegui al cel a seguir per tots és quelcom del tot incert ara per ara, el que si que és clar és que les generacions que ens formem som els responsables de desencadenar l'esperit col·lectiu.

Tal i com diu una frase del propi text ¡NO SÓLO VEAS LA TELE, HAZLA!; ens pertoca desfer tot el que s'ha fet. Per quin motiu tot el que hi ha a la televisió actual és exactament el mateix a tots els canals? Sort en tenim de poder salvar espais concrets com "Els Simpson", "American Dad" o "Padre de Família" que curiosament semblen influenciats per tot aquest projecte iniciat per PTTV on la crítica està a l'ordre del dia i a ningú sembla importar-li que es digui la veritat, serà perquè està exposat en clau d'humor? o perquè ningú hi ha prestat verdader interès? D'altres exemples en són alguns zàpings com l'APM o fins hi tot programes d'actualitat i films que amb un rerefons controlat i establert dins el sistema aconsegueixen trencar les fronteres de la manipulació social amb llenguatges de fantasia i màgia. El principal problema però és l'anomenada cultura de masses, que no fa sinó allunyar a tots aquells considerats de classe mitja o classe baixa de tot el moviment d'aprehensió del coneixement. Fet que possiblement es deu pel que diu P. Bourdieu¹, al desequilibri entre capital cultural (induït pels MASS MEDIA en aquest cas i el capital familiar, inamovible o impertorbable des d'un punt de vista personal i social) . Per tant, de moment hem de seguir avançant cap al demà, intentant escorçar aquesta distància entre crear i produir i ser conscients que tots podem cuinar fins hi tot el més senzill dels plats.

Àngel Samael Ordax Güell

1. P. Bourdieu, La distinción. Las claves sociales del gusto, Taurus, Madrid, 1999.

EUFORIA

2009-01-06T08:17:00.000-08:00

Aqui va un diseño de camiseta que realizé un par de meses como ejercicio para "Diseño II" en la Facu.. Hice unas 50 variantes del modelo aunque tan solo presenté éstas como definitivas. No descarto poder realizarla en un futuro pero debido a su complejidad en detalles no puedo imprimir una pieza prototipo (me clavaban más de 100 euros). Así que si alguien está interesado en ayudar económicamente para luego venderla, no problemo pero de momento . . .

Soys libres de opinar ^^.

Euforia by Angel Samael Ordax Guell is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.
Based on a work at 2.bp.blogspot.com.

Ayúdanos a Difundirlo !!!!!

2008-11-12T13:22:00.000-08:00

Os presento un vídeo que en realidad lleva días pululando por la barra derecha del blog pero que todavía no había sido dado a conocer debidamente. Se trata del video que he presentado junto a Jerome (http://jeromeloveslife.blogspot.com) para la nueva campaña online de Mini Cooper, titulada Ayúdanos a Difundirlo. Como su propio nombre indica hay que conseguir transmitir el mensaje de la campaña MINI 120 EUROS AL MES a través de un video colgado en Youtube. Tenéis el resto de las bases en la web www.ayudanosadifundirlo.com

Por mi parte nada más, tan sólo pediros que lo veais, lo paseis a vuestros colegas y así consigamos ser los más vistos. Por el momento la cosa anda difícil ya que llevamos 549 visitas y el que va en cabeza 666.000 y pico . . . pero bueno, vuestra ayuda será gratamente vienvenida.

Marcas y el porqué de su existencia (sobre el texto ¿Porqué las marcas son importantes para los clientes? de Wally Olins

2008-11-12T10:34:00.000-08:00

Marca, según la RAE:

1- Señal hecha en una persona, animal o cosa, para distinguirla de otra, o denotar calidad o pertenencia.

2- Provincia, distrito fronterizo. Marca de Ancona, de Brandemburgo.

3- Instrumento para medir la estatura de las personas o la alzada de los caballos.

4- Medida cierta y segura del tamaño que debe tener una cosa. Caballo de marca.

5- Instrumento con que se marca o señala una cosa para diferenciarla de otras, o para denotar su calidad, peso o tamaño.

6- Acción de marcar.

7- El mejor resultado técnico homologado en el ejercicio de un deporte. Puede ser individual, regional, nacional, mundial, olímpica, etc.

8- Rasgo distintivo que posee una unidad lingüística y por el que se opone a otra u otras del mismo tipo.

9- En lexicografía, indicador, a menudo abreviado, que informa sobre particularidades del vocablo definido y las circunstancias de su uso; p. ej., desus., Fís.

10- Cualquier punto fijo y bien característico de la costa, que por sí solo, o combinado en enfilación con otros, sirve de señal para saber la situación de la nave y dirigir su rumbo del modo conveniente según las circunstancias.

11- Prostituta, mujer pública.

~ de correlación.

1- Rasgo distintivo que identifica una serie de fonemas por oposición a otra.

~ de fábrica.

1- Distintivo o señal que el fabricante pone a los productos de su industria, y cuyo uso le pertenece exclusivamente.

~ registrada.

1- Marca de fábrica o de comercio que, inscrita en el registro competente, goza de protección legal.

Hablando en términos mercantiles y siguiendo la orientación del texto de Wally Olins (Por qué las marcas son importantes para los clientes), está claro que la definición más exacta es la que se refiere al apartado mercantil, centrándose en su apartado legal. Sin embargo, la definición real tanto a nivel sociológico como des del punto de vista de un publicista, MARCA implica mucho más. Implica una señal, implica que cómo consumidores de marcas estamos todos "estigmatizados" como si fuéramos ganado; implica ser un instrumento para medir, i para indicar; nos resulta fácil reconocernos los unos a los otros gracias al "conocimiento" que el mundo del consumo ha establecido en nuestras mentes ilusas. Vamos por la calle y vemos una chica con un bolso TOUS, unos zapatos Clark's y un cardigan de ZARA y a su lado otra con "bambas" Nike, sudadera LRG y mochila Adidas y aunque sepamos de antemano que estudian la misma carrera, tienen la misma edad y viven en el mismo barrio de la ciudad, es evidente que no forman parte de la misma manada de bueyes.

La cuestión fundamental a plantearse para intentar ser conscientes del progreso socio cultural que el comercio ha tenido en nuestra vida personal es el porqué nos resulta tan fácil reconocer esta diferenciación. ¿Puede que sea una cuestión temporal relacionada con el contexto? ¿o quizás es simplemente el aspecto estético? El propio Olins, al poco de introducirnos en el boom de las "marcas", nos hace una breve referencia histórica comentando que ya los soldados en sus inicios llevaban uniforme para diferenciarse entre ellos, y los mismos sacerdotes des de la Edad Media se han vestido con colores y atuendos distintos en función de su ocupación y rango. Pero, ¿fueron ellos los primeros en "diferenciarse"? En mi opinión la búsqueda del elemento "X" (o factor, eludiendo al conocido Reality-Show de tendencia romántica) no es algo exclusivo de la raza humana. Si miramos a nuestro alrededor, en la materia más primigenia de la cadena trófica podemos ver que los animales de una misma especie tienen características que los hacen diferentes los unos de los otros más allá de la mera cuestión fisiológica.

Des del conocido tigre de bengala al tigre de la zona indochina de menor tamaño y pelaje más oscuro que el primero, al pingüino de las Galápagos y el Emperador que no solo varían en el tamaño sino en la manera de anidar (lo cual hace referencia al comportamiento). Vemos entonces que como humanos, como "animales" pensantes, el propio sentido de la diferenciación no forma parte de la estructura conocida como "civilización", es más, en debidas épocas (y por desgracia en algunas zonas todavía en práctica) los humanos hemos intentado en diversas ocasiones segregarnos en función de diferencias tales como color, el tamaño de la cabeza o la búsqueda de la "raza perfecta", pero todos esos intentos no han hecho sino separarnos a un nivel supra físico, utilizando motivos emocionales y irracionales que han comportado conflictos bélicos. Es curioso pues, descubrir que hay un sistema que ha conseguido superar todas esas barreras y haciéndose dueño del poder económico y de los patrimonios culturales y educacionales ha configurado el patrón de franjas sociales: la moda. Y no hablo de la moda solamente como lo que en su inicio se concibió como la confección de ropas de calidad y estilo (término que haría falta tratar en otra ocasión), hablo de todo aquello que actualmente dibuja distintos personajes que se mueven por encima del globo cultural y crean sub-clones de lo que los imperios consumistas diseñan a su voluntad. De un mecanismo regulador que pretende que nos veamos todos iguales diferenciándonos de forma acusada. ¿Si todos somos iguales, porqué unos pueden o deben comprar cosas que otros no? ¿Puede alguien de la clase popular comprar un Ferrari? ¿Y si lo hace, pasa a formar parte de la clase alta? Creo que es evidente que no, ya que según parece esto de pertenecer a una clase social no depende solamente de lo que compramos (capital económico), sino también de lo que Bourdieu llama nuestro capital cultural¸ el cual se basa en la diferenciación en función de nuestro nivel de conocimiento de la vida, la ciencia y el arte, determinado por nuestro ambiente familiar, situación geográfica y nuestro nivel de estudios. Y de eso precisamente es de lo que se aprovechan las marcas, crean a su voluntad mapas de iconos elitistas para el pueblo desorientado, de forma que modifican su capital cultural y lavan el cerebro de todos con las mismas ideas. ¿Tienen la misma noción de ARTE la gente que vive en la Bonanova de Barcelona que la que vive en el Raval? Por supuesto que no, pero estoy casi seguro que en ambos casos pocos son los que saben para qué sirve o qué es realmente el Arte.

Así pues para intentar dar una conclusión al tema que nos ocupa (¿porqué las marcas son importantes para los clientes?) podríamos decir que para mantener un "orden" dentro del cúmulo de la sociedad. Para poder evitar que la anarquía se manifieste sin control y poder tener a todo el mundo alentado siempre con aquella zanahoria que se nos pone delante para que avancemos. Son nuestra pequeña recompensa por portarnos bien, por trabajar durante toda la vida y poder mostrar que lo hemos hecho bien, que hemos triunfado y podemos aspirar a más.

Hay muchas maneras de explicarlo, y esta tan solo es una como otra, quizás escriba otra más adelante pero de momento me gustaría que fuerais vosotros los que opinarais sobre el tema.

Àngel

2008-10-28T11:33:00.000-07:00

Autoretrato

siluetas sin forma

2008-09-20T08:14:00.000-07:00

retratos en 8 segundos

àngel samael

JOKER.ING

2008-09-12T15:29:00.000-07:00

in your BEST nightmares
I will appear...
in your WORST nightmares
I...
will...
. . .

sonrisas en mi interior

V-agary

2008-09-11T12:28:00.001-07:00

Music inspired

Rock

2008-09-04T05:56:00.000-07:00

SHOUT !

MUSIC - 音楽

2008-09-02T12:42:00.000-07:00

shout the silence to make music
play the trumpet to make music
guitar, Do Si La... Eric Clapton
Tadaima !!!

diarios del verano 08